Aquest documental realitzat per Isadora Guàrdia i Àlex Badia amb Erika Sánchez com a moderadora, no s’acaba de catalogar d’una manera taxativa, ja que es pot tractar tant d’un gènere com d’un mode de traducció, depenent del criteri de l’espectador.
Ells pretenen difondre el concepte transmedia, on es permet que el producte tingui fluïdesa i creativitat. Es modula i construeix un tipus de narrativitat que inclou un tipus d’espectador que s’implica com a consumidor. Això té una intenció altruista per tal de beneficiar a la resta i que no es converteixi en un negoci. Es cita una frase cèlebre de Gauthier per resumir aquest fet que diu: L’efecte de la realitat es basa sobre la participació del cine a l’acció, l’ambició suprema de la ficció, creació de la imaginació, és la d’oferir-se com una realitat. L’ambició del documental, testimoni sobre la realitat, únicament pot ser la de mostrar-se mentre es fa.
Guàrdia explica com el transmedia permet el viatge per diferents suports i la especificitat narrativa de cada un dels relats que a allà es desenvolupen. Per tant, entenem que el seu fi és mostrar-se com a documental, ja que si aquest no té la funció d’intervenir, no té cap sentit que existeixi.
Badia cita diversos exemples de com diferents documentals han aconseguit despertar interès en temes que havien quedat en el silenci. Explica la història d’una coral malalta d’Alzheimer, la qual s’ajunta per mostrar com la música pot ser una via per recuperar les seves emocions i, d’alguna manera, recordar-les.
Tot i això, l’exemple més important és el que se’ns mostra al documental sobre l’accident de València del dia 3 de juliol de 2006 on hi moren 43 persones i 47 en resulten ferides. Després d’aquest tràgic succés, el president Francesc Camps mai es va reunir amb els familiars de les víctimes, i mai es va fer cap judici per trobar les causes de l’accident. Simplement es va catalogar com una errada del conductor per un excés de velocitat, qui va resultar també mort. Es va crear una associació de víctimes que va lluitar durant set anys i seguirà lluitant contra aquesta injustícia. Aquesta estratègia de silenci del govern valencià va funcionar bé al llarg dels anys, fins que es van revoltar perquè tenien la intenció de donar veu a tota la gent que va estar vetada a la comissió d’investigació.
Per: Maria Betoret
Ells pretenen difondre el concepte transmedia, on es permet que el producte tingui fluïdesa i creativitat. Es modula i construeix un tipus de narrativitat que inclou un tipus d’espectador que s’implica com a consumidor. Això té una intenció altruista per tal de beneficiar a la resta i que no es converteixi en un negoci. Es cita una frase cèlebre de Gauthier per resumir aquest fet que diu: L’efecte de la realitat es basa sobre la participació del cine a l’acció, l’ambició suprema de la ficció, creació de la imaginació, és la d’oferir-se com una realitat. L’ambició del documental, testimoni sobre la realitat, únicament pot ser la de mostrar-se mentre es fa.
Guàrdia explica com el transmedia permet el viatge per diferents suports i la especificitat narrativa de cada un dels relats que a allà es desenvolupen. Per tant, entenem que el seu fi és mostrar-se com a documental, ja que si aquest no té la funció d’intervenir, no té cap sentit que existeixi.
Badia cita diversos exemples de com diferents documentals han aconseguit despertar interès en temes que havien quedat en el silenci. Explica la història d’una coral malalta d’Alzheimer, la qual s’ajunta per mostrar com la música pot ser una via per recuperar les seves emocions i, d’alguna manera, recordar-les.
Tot i això, l’exemple més important és el que se’ns mostra al documental sobre l’accident de València del dia 3 de juliol de 2006 on hi moren 43 persones i 47 en resulten ferides. Després d’aquest tràgic succés, el president Francesc Camps mai es va reunir amb els familiars de les víctimes, i mai es va fer cap judici per trobar les causes de l’accident. Simplement es va catalogar com una errada del conductor per un excés de velocitat, qui va resultar també mort. Es va crear una associació de víctimes que va lluitar durant set anys i seguirà lluitant contra aquesta injustícia. Aquesta estratègia de silenci del govern valencià va funcionar bé al llarg dels anys, fins que es van revoltar perquè tenien la intenció de donar veu a tota la gent que va estar vetada a la comissió d’investigació.
 |
| Isadora Guàrdia, Àlex Badia i Erika Sánchez Fotografia de: Marina Calabuig |
Per: Maria Betoret
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada