Al passadís s’escolten crits, sales d’ordinadors plenes de gom a gom, gent amb atacs d’estrès d’últim moment corrent amunt i avall, però al 4rt pis, al seminari 7, es respira una tranquil·litat extasiant. És increïble, però se’ns presenta l’últim dia i no tenim por, no estem angoixats. Tenim les piles més carregades que mai, acabem les conferències i correm cap a dalt, ens asseiem i deixem fluir les nostres idees. No tenim temps per perdre. I com bé deia la frase d’una cançó de Melendi: “Sin pausa, pero sin prisas”. Efectivament, nosaltres ens prenem la frase com un manament més, un manament de la nostra Bíblia Hidden. Poc a poc i bona lletra, és el nostre lema. I com bons ambiciosos que som tenim la meta d’acabar la revista avui. Què voleu que us digui? Estic segura que ho aconseguirem. Som-hi nois! Un últim esforç, per un últim dia!
+18.13.34.png) |
| Gent que fa veure que treballa Fotografia de: Carla Brenner |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada